Les curses d´orientacio van néixer fa més de cent anys a Escandinavia i, a l´any 1988, foren implantades a Catalunya per la Federació de Curses d´Orientacio.
Aquestes curses poden realitzar-se a peu, amb esquís, bicicleta o a caball i és l´únic esport reconegut pel COI, al 1977, tant com esport d´estiu com d´hivern. La Federació Internacional va ser creada l´any 1964.
Les curses d´orientació tenen milions de practicants als paîsos cultes del món perquè és un esport sa, analític, formatiu de la personalitat, variat i divertit."Les he clavat totes!" - crida content, el corredor en creuar la meta. Vol dir que ha elegit i ha seguit a cada moment la millor ruta de cada tram i ha trobat cada control al primer intent. Els controls són els punts obligats de pas, que estan indicats per una fita, senyal de tela blanca i carbassa amb un número, o codi, i una pinça amb pues metàl·liques per perforar cada casella, o subdivisió de la targeta de control.
Mentrestant, encara hi ha corredors que van passant per la sortida - recinte on el corredor espera un minut, per poder agafar el mapa i arrencar a córrer- ja que les curses d´orientació són contrarellotge, o sigui que cada corredor de cada categoria surt sol. Malgrat semblar impssible d´imaginar, als 5 Dies de Suècia cada any hi participen mes de 20.000 corredors. El rellotge "bip" de sortida va emetent els "bip, bip " els últims cinc segons de cada minut. Mentre esperen, els orientadors fan l´escalfament i estudien la simbologia, o sigui els simbols internacionals -igual els entén un japonès o un lituà que un català- corresponents als elements característics junt als quals està col·locada la fita.Els elements característics són particularitats del terreny, geològiques, vegetals o artificials que, normalment, es poden llegir en el mapa. Mapa o plànol, mai planell. L´escala dels mapes d´orientació quasi sempre és de 1:15.000, xifres que indiquen la relació de distàncies entre el mapa i el terreny, o sigui, 1 cm= 150 m. Aquesta escala no permet pas afinar la punteria amb un error menor de 8-10 metres i, per tant, i per evitar al màxim el factor sort, els corredors coneixen prèviament en quin lloc està situada la fita respecte a un element característic.
Elements característics
Ara parlarem dels elements característics, i per poder entendre que són posarem diversos exemples.
La fita pot estar a l´extrem d´una rasa, excavació llarga i estreta: dins d´una pedrera, lloc d´on s´ha extret pedra; al límit est d´un aiguamoll, terreny saturat d´aigua; al peu d´una balma, cavitat suau d´una paret de roca; dalt d´un tallat, espadat de roca gran o petit, que forma timba o precipici; al limit d´un pedregar, si el lloc de rocs és en pla inclinat; o a l´angle d´un tancat; al sud d´un molló o pedra de senyalització de límits; al trencall de corriols; en una clariana, entre dos espessors del bosc; a dalt un coll o depressió de la carena de la muntanya; o pot estar al centre d´un tàlveg, que és la línia divisòria inferior de dues vessants; o a altres indrets com al peu d´un talús o parament inclinat normalment de terra; o al nord oest d´un monticle, que és una elevació del terreny impoosible de dibuixar, per petita, mitjançant corbes de nivell, línies que uneixen punts que estan a una mateixa alçada i que en els mapes d´orientació estan dibuixades cada 5 metres, separació denominada equidistància.
